ENTREVISTA A FRANS CUSPINERA
Frans Cuspinera (La Garriga , 1984) és un cantant i compositor català
autodidacte que, després d’una llarga trajectòria de recerca i
experimentació (en solitari i amb diverses bandes), ha consolidat el seu
estil i la seva tècnica al Taller de Músics de Barcelona
La seva música es pot definir com a folk català, amb influències del flamenc i d'altres estils com ara la música d'autor, el fado, la música àrab o World Music.
El 2007 s'enregistra en directe al Teatre El Patronat de la Garriga, també com a Frans Kuspi, un concert amb vint-i-tres temes, alguns d'ells de la seva primera maqueta El Sol no sale para todos i altres temes nous, que formaran la seva nova maqueta Registrados todos mis derechos.
El 22 de novembre de 2016, com a Frans Cuspinera, estrena el videoclip del senzill Jo sóc d'un paisatge del seu primer disc Garoina (2017), aconseguint més de 10.000 visites en tan sols tres setmanes. Protagonitzat pels actors Aida Flix i Pol Hermoso, i dirigit per Ignacio Acconcia (ESCAC), va ser rodat el mes de Juny del mateix any a Calella de Palafrugell, Baix Empordà i Girona ). El videoclip aconsegueix ser un dels 5 vídeos de la setmana de la revista nº 150 de la revista Enderrock i certa repercussió mediàtica.
El 16 de juny de 2017 es publica Garoina (PICAP), el primer disc de Frans Cuspinera.
Frans Cuspinera ha rebut diversos premis els quals són:
- Classificació del videoclip Jo sóc d'un paisatge a quarts de final al Festival Paris International Music Video Underground
- Selecció Oficial del videoclip Jo sóc d'un paisatge al Festival Internacional de Cinema en Català
- Selecció Oficial del videoclip Jo sóc d'un paisatge al Girona Film Festival
- Premi Carles Sabater a la millor cançó en català de l’any per Jo sóc d'un
paisatge
FITXA PERSONAL
Noms
i Cognoms: Francesc Cuspinera Andrades
Data
de naixement: 16-04-1984
Lloc
de Naixement: La Garriga
Influències
literàries: 1984, El Señor de los Anillos, Los Pilares de la Tierra
Influències
musicals: Antony & The Johnsons,
Sílvia Pérez Cruz, Dhafer Youssef, Yasmin Levy, Suna Rocha, Chavela Vargas,
Dulce Pontes
ÀMBIT PROFESSIONAL
Quina ha
estat la teva trajectòria professional?
Recordo que cap als 8 - 9 anys vaig tenir un tartamudeix molt fort
que va fer que no pogués expressar-me correctament. Des d'aleshores vaig
començar a escriure. La guitarra la vaig descobrir als 16 anys i a partir
d'aquell moment vaig començar a cantar.
Als 18 anys vaig treure la primera maqueta i als 24 la segona. Vaig
fer varis concerts pel Vallès oriental i també per alguns locals i bars de
Barcelona.
Durant aquest últims 4 anys he estat fent classes de cant jazz i
cant flamenc al Taller de Músics de Barcelona i investigant les veus del fado,
la música àrab, el flamenc i la música mediterrània.
Al mateix temps, i de manera paral·lela, durant aquests últims
anys he estat preparant el meu primer disc GAROINA; que s'ha estrenat el passat
26 de juny i ha sigut publicat per PICAP.
Has
tingut algun referent?
No he tingut un referent concret, però, en general, m'agraden els
artistes que fan les coses sense fer gaire soroll, amb personalitat i amb un
somriure. Simpatitzo molt amb els artistes que marquen uns temps en els seus
projectes llògics i madurats. Crec que és com s'han de fer les coses.
A la vegada també sóc amant de les veus amb personalitat i que
emocionen. En aquest aspecte, no m'importen estils, idiomes o banderes, mentre
la veu emocioni i transmeti.
Què és
GAROINA i de què parlen les cançons el teu
CD?
Bé, Garoina és una de les maneres d'anomenar els eriçons de mar,
tant típics a les costes mediterrànies. La veritat és que de seguida vaig voler
escollir 'Garoina' com a nom del disc, ja que és un disc de música mediterrània
dedicat a l'Empordà i a les nostres costes. I, per altre banda, com dic a
l'última cançó del disc, trobo certes similituds entre una Garoina i el nostre
litoral (Bonic i a la vegada salvatge).
Les cançons de GAROINA, després de meditar-ho una mica aquests
mesos, he arribat a la conclusió que parlen d'amor. D'amor a moltes coses, a
paisatges i a persones. També és un disc paisatgístic, ple de textures i
matissos, i penso que t'hi pots pedre a dins. També és un disc que parla de
trobar-se perdent-se, de retrobar el silenci i de tornar a la naturalesa. Per
acabar, també diria que hi han algunes lletres que tenen un toc de
concienciació, que parlen de protegir les nostres costes i de que hem de
valorar el que tenim.
Quines
qualitats creus que ha de tenir un bon cantant o un músic?
Crec que el més important és ser constant i fer exactament el que
et mou. Crec molt necessari deixar de creure amb metes, línies d'arribada o
trets de sortida, i començar a veure el teu camí com a objectiu, pas a pas i
sense pressa. Tot té el seu temps i la música és una carrera de fons. Tot
segueix cap endavant si un té clar el camí que està seguint i creu en el que
fa.
Què
fas abans i desprès d’un bolo?
Per a mi això encara és molt nou i encara no he adquirit costums o
rituals especials, jeje. Però la veritat és que en aquest primer concert de
presentació al Tradicionàrius, abans del concert, vaig estar una hora sol al
camerino. Vaig tenir la necessitat d'estar en silenci i tranquil.
En acabar el concert, vaig baixar a saludar a la gent i a signar
els discos. Un costum que vull seguir fent, doncs per a mi és molt important
parlar amb la gent, abraçar-los i donal-s'hi les gràcies pel seu suport.
Et sents
satisfet d’haver estat guardonat amb el premi Carles Sabater?
Moltíssim. És el primer premi que guanyo a la vida i ha arribat en
un moment molt idoni, ja que, d'alguna manera, el premi ha accentuat el
llançament del disc i he pogut arribar a més gent.
A més, estic convençut que, entre les 130 cançons presentades, de
ben segur hi han hagut propostes molt boniques i treballades, i em sento molt
orgullós que el jurat hagi considerat 'Jo sóc d'un paisatge' com a millor cançó
en català de l'any.
Recordes
alguna anècdota curiosa de la
vostra trajèctoria musical?
Havia fet més d’un concert, ara fa més de 10 anys, on no hi havia
absolutament ningú a la sala. Recordo que em portava als concerts un amic i
després em tornava a casa. M’invitava a sopar perquè jo no tenia ni cinc. Un
gran amic, com veus, jeje.
Les fotos en blanc i negre són de la fotògrafa Lurdes R. Basolí
ÀMBIT
PERSONAL
Com et
defineixes a tu mateix?
Tot i que crec que sóc bastant observador i, en ocasions, tinc
facilitat en endevinar certs trets de les persones; em costa bastant definir-me
a mi mateix. Suposo que em defineixo com una persona que disfruta de la
llibertat, a qui no li agrada que li tallin les ales en cap aspecte. Amant del
silenci i de la música, de les coses que conmouen. Amic dels animals i de les
coses que creixen.
Allò que
aprecies d’un amic?
Que et digui la veritat i que amb ell, el temps fent un sopar
passi molt ràpid.
Una
virtut
Potser la virtut que poc a poc vaig descobrint en mi mateix és
haver trobat el meu propi llenguatge per expresar-me mitjançant la música. I el
fet de poder transmetre i comunicar-me cantant.
Un
defecte
En ocasions, ser massa perfeccionista i saber expressar el que
sento en una conversa.
Un somni
realitzat i un per realitzar
El somni realitzat sense dubte ha sigut publicar un disc. El somni
per realitzar seria viure en una caseta aprop del mar.
Un lloc
per desconnectar del món
Calella de Palafrugell a l’hivern. Inspirador i necessari per
trobar-te.
Un
llibre
El Senyor dels Anells
Una
cançó
Ara mateix diria ‘Amapola’, la versió que canta Gaby Moreno.
Un
personatge històric, que t’hagi captivat
Maria Callas
Dia o
nit?
Nit! Completament.
A què o
a qui “Mai diries mai”?
Mai diria mai a anar a viure a l’estranjer. És una porta que no he
tancat mai.
El teu
millor record i xq?
El cap de setmana de rodatge del videoclip de ‘Jo sóc d’un
paiatge’ a Calella de Palafrugell. Crec que va ser molt emocionant, tot va anar
molt bé, i va ser una experiència preciosa.
“El més
important d’aquesta vida és”...
No perdre l’il·lusió i fer les coses amb passió.
Les fotos en color són del fotògraf : Albert Alcántara
